Les Coves Filadores

Les Coves Filadores són unes construccions endèmiques de Crevillent creades per a realitzar manualment el procés de la filatura.

En elles es combinen dues tradicions de gran arrelament a la vila: les coves vivenda i la manufactura del fil. Varen sorgir durant la segona meitat de segle XIX i la primera del XX a la part més elevada de la població, situant-se als extrems dels barris troglodites que hi existeixen en l’actualitat.

Durant anys van tindre una gran expansió, localitzant-se principalment als carrers Sendra i Llorens. Poc ans de la Guerra Civil però, el seu nombre s’havia reduït considerablement ja que a les indústries començava a introduir-se la maquinofactura. No obstant això, després de la Guerra hi retornà la seua expansió degut a la pobresa en que sucumbí la població.

És en la dècada de 1960 en que, amb l’aparició de fibres sintètiques i una gran espenta industrial, les coves filadores cauen en desús abandonant-se ràpidament i convertint-se en escombraries o sent substituïdes per vivendes. En l’actualitat, pràcticament la seua gran majoria ha desaparegut sent, La Coveta, la millor conservada.

CARRERES, M., Planta, alçat i secció de La Coveta (antic taller filador del Danielet), a escales 1:200 i 1:100.

La tipologia de les coves filadores respon a un patró comú: un bancal i una cova. La cova era construïda com qualsevol cova vivenda, és a dir, una sala longitudinal amb volta rebaixada i encalçament sobre les parets. Al contrari que les vivendes però, la filadora no tenia quartos als costats d’aquest espai. Allí s’emmagatzemava les fibres i el fil ja confeccionat, així com totes les ferramentes necessàries per a la manufactura.

El bancal se situava al davant de la façana de la cova. Era un espai longitudinal on es realitzava el fil. L’espai més proper a l’entrada de la cova estava cobert per un porxo, allí se situaven les rodetes de menar manuals, que eren acciones per xiquets de menys de deu anys. Des d’aquí partien les sendes de fil, les quals eren creades pels filadors que avançaven a poc a poc i cap enrere entrellaçant les fibres que tenien a la seua cintura. Una vegada fet el cap (un cordell), es reprenia novament aquesta tasca per aconseguir els suficients caps en que fer una corda.

Finalment, ja amb el grossor de la corda fixat, els diversos caps s’enroscaven entre d’ells, a través del trompot i l’ajuda del xiquet menador, per obtindre el fil ja confeccionat.

Aquest fil era emportat per a l’empaquetament de les catifes de Crevillent i cap als ports veïns de Santa Pola, Guardamar o La Vila, on s’usava com a maromes per nugar el vaixells.